En quant al final del llibre es una mica difícil de entendre però encara així crec que mes o menys l'he entés bé.
Agilulf es desfà de la seua armadura i la deixa a càrrec de Rambald, qui veu l'armadura en terra i no dubta en ficar-se dins. Per fer honor a Agilulf lluita amb l'armadura a sobre i consegueix la victòria contra als francs.
De sobte encontra a Bradamant, la xica de qui estava enamorat i no agafa el suficient valor com per a conferssar-li que en realitat no és Agilulf (ja que sabia que Bradamant es moria per Agilulf i així podria aconseguir el seu amor) però ella es va adonar i es va cabrejar molt, tant que'l mata!!

Al final resulta que la escritora es sor Teodora que, casualment la monja es Bradamant, la guerrera de color malva que moria per un petó d'Agilulf!!

M'agradat molt el llibre, hi ha moltes sorpreses i et dona que pensar, just com ami m'agraden els llibres.

Una part de les que més em va xocar quan estava llegint aquest llibre és quan Torrismon arriva al lloc on viuen els Cavallers del Sant Graal en busca trobar el seu pare allí.

Aquests guerrers em recorden als vikings per la seua apariència però sobre tot per el casc daurat amb les ales blanques:

 

 Estos cavallers estaven com posseïts per una força extranya que ells cridaven el Graal.

També té relació en el que he dit en l'anterior entrada del tot (Gurdulú) perquè tenien com a propòsit alcançar l'èxtasi  (completa unió amb el tot).

Jo respecte a les persones que creuen en seguir les ordres d'un Deu o d'alguna força però no estic d'acord en que finalment es queden sense criteri propi i només fagen el que el seu superior els dicte, siga correcte o no.

En aquest cas Torrismon va fer bé i no es va deixar llevar per aquests cavallers encara que ho va intentar per aconseguir trobar a son pare, va parar els peus a alguns que estaven causant massa desperfectes en el poble veí.

M'agradaria destacar un altre personatge que em pareix que fa un paper prou important al llibre. Aquest té diversos noms. L'home es pensa que és qualsevol cosa que veu, com per exemple un ànec i fins i tot un mort!! La gent de cada poble quan el veu li posa mots diferents. Però el més comú és Gurdulú.
Resulta graciós que l'emperador Carlemany li done el càrrec a Gurdulú d'escuder de Agilulf. Semblen incompatibles però hi ha una extranya relació entre els dos personatges. mentre que Agilulf en realitat no és ningú, Gurdulú és totes les coses. Aquesta relació és molt bonica, i al llarg del llibre es veu com Gurdulú li agafa estima a Agilulf i cada vegada sembla que estan més units.

EL CAVALLER INEXISTENT - ITALO CALVINO

En aquest llibre, Italo Calvino fa reflexions de la importància que sovint li donem a la apariència. Com també el significat vertader de l'existència i la funció que te cadascú al món, o almenys és el que jo pense d'aquest llibre.
El personatge principal representa allò que diuen de ''De cos present i ànima ausent'' però just a l'inrevés. Encara que Agilulf no tinga cos, és d'allò més ''majo'' i un cavaller exemplar. No podem jutjar a ningú per la seva apariència sense conèixer bé com és eixa persona, aleshores el que passa amb Agilulf és que no te cara ni un cos com els altres doncs l'única cosa que podrem fer és conèixer la seua ànima sense poder jutjar-lo abans perquè siga lleig o atractiu, alt o baix.

Estic un poc farta d'estudiar química per a la recuperació del divendres així que he tingut que fer un descans...

Hui m'agradaria parlar-vos del meus anys d'ensenyament al conservatori de música. Exigien molt però ara agraïsc molt haver estat 6 anys estudiant piano. Encara que m'ho deixara per desmotivació mai he deixat de tocar el piano a casa però això si, no he parat de fer cosses que tenen relació amb la música i en general amb les arts.

Aquí vos deixe una foto amb la meua família (excepte ma mare, la fotògrafa) En aquest moment estic esperant per a fer una audició de piano. En la foto no sembla que estiga molt nerviosa però vos assegure que estava per a morirme!!

PD:. La bolsa de snacks estava molt bona :D

Va arribar l'hora i la veritat no vaig quedar malament, havia estudiat :)) 

Encara que el llibre està molt bé i aprens molt de la vida de Joanot s'em fa una mica llarg. A més no te cap dibuixet en tot el llibre :(.
Martorell coneix alguns autors importants que em donat aquesta avaluació en classe com per exemple Ausiàs o Corella.
Em fa gràcia en les ultimes pàgines del llibre la descripciò que fa Martorell de la seua germana Damiata quan la veu després de una quants anys. Diu que li recorda a ''una prostituta que ha conegut temps  millors'' pobreta jo crec que Joanot va exagerar una mica :/
Joanot i jo tenim una cosa en comú, ell escrivia de nit les seues peripècies i jo també solc escriure de nit :))
Finalment Joanot Martorell ens vol fer entendre que els Martorell havien perdut feia ja temps l'honor i ell era molt vell i ja no hi havien cavallers encara que ell es considera un home d'honor. Està orgullós del fill d'Elisabeth que no va ser del duc d'Alimburg sinó d'ell.
Amb aquesta reflexió prou extensa acaba el llibre de la vida una mica mogudeta i entretinguda de Joanot Martorell.

A Joanot tot li va de rosetes, ha estat dormint amb Elisabeth després el rei li nombra cavaller... Està que s'en ix!!!. Però això si, quan el rei va dir que prompte seria el casament del duc d'Alimburg amb Elisabeth es va quedar fatal. No menjava res i estava més prim perquè ja no podria parlar més amb Elisabeth :((. Ja ho havia acceptat i pensava tornar a València quan rep una visita insospitada. Finalment torna a casa.

De vegades quan esudie m'aborrisc una mica i em pose a reflexionar d'algunes coses que, per supost, si no m'aborrira ni se m'enpassarien pel cap. com per exemple l'amor. Què es l'amor? Es una bona pregunta la veritat. Jo crec que l'amor es el respecte per part de les dues persones, l'acceptació de la persona en la seua totalitat. Però personalment hi ha una cosa que em dona ràbia, i és que algunes persones no saben utilitzar la paraula en les situacions adients. Pose com exemple una xica que rep bronques i colps d'el seu nuvi només per tindre més amics i amigues i quedar amb ells qualsevol dia... Això es amor? Sincerament no ho crec. Si vols a una persona no fas d'ella una presonera per a tota la vida, a més hi ha que intentar acceptar que no et pertany, no és un objecte per la qual cosa no te per què estar tota la vida al teu costat.

La cosa comença a possarse interesant el llibre ja comença a tindre una trama una mica més enrevesada, Pobre Joanot Martorell, quan les coses començaven a anar-li bé i els Martorell ja havien aconseguit tindre el mateix prestigi que abans apareix el mamaratxo  de Joan de Montpalau. Tan senyoret formal que pareixia i es va aprofitar com va voler de Damiata, la germana de Joanot. Aquest, com un bo germà volia lluitar contra el babau que va deshorar la seua germana i molt bé que em pareix odie als tios com el Joan eixe, finalment no ho aconsegueix però en el camí per conseguir una batalla amb ell es va creuar amb una xica que el va deixar marcat. Peró és normal perquè Elisabeth era molta Elisabeth.

Ja m'he enganxat al llibre, està molt be i per ara els esdeveniments són curiosos i interesants. Com per exemple quan Joanot Martorell acompanyat de son pare, tots dos en la coberta d'un galio, son atacats per l'enemig que arrivaba sota un llençol blau gegant per confondre's  amb el cel i la mar i que ningú poguera vore'ls. El galio va quedar foradat i mig cremat aleshores va començar a afonarse poc a poc. El pare de Joanot es va fer mal en el pit però es salvaren i arrivaren a una platja en Sàsser encara que el pare després d'uns dies estava pitjor i ja savia que anava a morir per la qual cosa va nomenar hereu a Joanot retirant-li els bens al seu germà Galceran.

∞LES CENDRES DEL CAVALLER∞

En principi em sembla un poc avorrit, no acabe d'agafar-li el punt al llibre però vaja no puc jutjar-lo perquè tinc que avançar la lectura. De segur que més endavant comença a interesar-me una mica més o això espere.