Estic un poc farta d'estudiar química per a la recuperació del divendres així que he tingut que fer un descans...

Hui m'agradaria parlar-vos del meus anys d'ensenyament al conservatori de música. Exigien molt però ara agraïsc molt haver estat 6 anys estudiant piano. Encara que m'ho deixara per desmotivació mai he deixat de tocar el piano a casa però això si, no he parat de fer cosses que tenen relació amb la música i en general amb les arts.

Aquí vos deixe una foto amb la meua família (excepte ma mare, la fotògrafa) En aquest moment estic esperant per a fer una audició de piano. En la foto no sembla que estiga molt nerviosa però vos assegure que estava per a morirme!!

PD:. La bolsa de snacks estava molt bona :D

Va arribar l'hora i la veritat no vaig quedar malament, havia estudiat :)) 

Encara que el llibre està molt bé i aprens molt de la vida de Joanot s'em fa una mica llarg. A més no te cap dibuixet en tot el llibre :(.
Martorell coneix alguns autors importants que em donat aquesta avaluació en classe com per exemple Ausiàs o Corella.
Em fa gràcia en les ultimes pàgines del llibre la descripciò que fa Martorell de la seua germana Damiata quan la veu després de una quants anys. Diu que li recorda a ''una prostituta que ha conegut temps  millors'' pobreta jo crec que Joanot va exagerar una mica :/
Joanot i jo tenim una cosa en comú, ell escrivia de nit les seues peripècies i jo també solc escriure de nit :))
Finalment Joanot Martorell ens vol fer entendre que els Martorell havien perdut feia ja temps l'honor i ell era molt vell i ja no hi havien cavallers encara que ell es considera un home d'honor. Està orgullós del fill d'Elisabeth que no va ser del duc d'Alimburg sinó d'ell.
Amb aquesta reflexió prou extensa acaba el llibre de la vida una mica mogudeta i entretinguda de Joanot Martorell.

A Joanot tot li va de rosetes, ha estat dormint amb Elisabeth després el rei li nombra cavaller... Està que s'en ix!!!. Però això si, quan el rei va dir que prompte seria el casament del duc d'Alimburg amb Elisabeth es va quedar fatal. No menjava res i estava més prim perquè ja no podria parlar més amb Elisabeth :((. Ja ho havia acceptat i pensava tornar a València quan rep una visita insospitada. Finalment torna a casa.

De vegades quan esudie m'aborrisc una mica i em pose a reflexionar d'algunes coses que, per supost, si no m'aborrira ni se m'enpassarien pel cap. com per exemple l'amor. Què es l'amor? Es una bona pregunta la veritat. Jo crec que l'amor es el respecte per part de les dues persones, l'acceptació de la persona en la seua totalitat. Però personalment hi ha una cosa que em dona ràbia, i és que algunes persones no saben utilitzar la paraula en les situacions adients. Pose com exemple una xica que rep bronques i colps d'el seu nuvi només per tindre més amics i amigues i quedar amb ells qualsevol dia... Això es amor? Sincerament no ho crec. Si vols a una persona no fas d'ella una presonera per a tota la vida, a més hi ha que intentar acceptar que no et pertany, no és un objecte per la qual cosa no te per què estar tota la vida al teu costat.

La cosa comença a possarse interesant el llibre ja comença a tindre una trama una mica més enrevesada, Pobre Joanot Martorell, quan les coses començaven a anar-li bé i els Martorell ja havien aconseguit tindre el mateix prestigi que abans apareix el mamaratxo  de Joan de Montpalau. Tan senyoret formal que pareixia i es va aprofitar com va voler de Damiata, la germana de Joanot. Aquest, com un bo germà volia lluitar contra el babau que va deshorar la seua germana i molt bé que em pareix odie als tios com el Joan eixe, finalment no ho aconsegueix però en el camí per conseguir una batalla amb ell es va creuar amb una xica que el va deixar marcat. Peró és normal perquè Elisabeth era molta Elisabeth.